dimarts, 10 de març de 2015

Calçotada 2015

Tenim la calçotada a tocar i encara no us havíem fet arribar el cartell de la Diada. Ja el teniu aquí. 


Enguany la Núria Palmarola ens introdueix en un nou format artístic molt propi de la cultura catalana. És una auca. Com totes les auques, ens explica una història i aquesta no és altra que la de la nostra calçotada. Des d'aquí felicito la Núria per aquesta deliciosa i divertida narració que ens aplega a Marmellar des de fa molts anys i que és possible gràcies a l'obstinada voluntat dels Oñós-Palmarola. No detallaré els ingredients de la Diada que ja ho contempla l'auca, però si recordar-vos que, si sou matiners, tindreu coca del Pla de Manlleu. Així que, qui tingui dubtes que els esvaeixi; segur que serà un altre cop un gran dia per recordar. 


Voldria evocar la gran absència que ens depara aquest any. La Mercè que havia estat una de les ànimes de la festa amb els seus detalls commemoratius ja no hi podrà ser, però segur que estaria molt contenta de veure'ns amb el mateix esperit de sempre. A ella que sempre s'havia entregat a tots sense esperar res a canvi, segur que esteu d'acord en enviar-li un petó molt gran allà on sigui. 

I res més. Tan sols recordar que això serà el diumenge 22 de març i sembla que no hi haurà problemes de vies tallades.




*******************

I ara, un petit repàs a les dates de les calçotades anteriors. 

Us he de dir que no tinc fotos de calçotades anteriors a l'any 2002. La d'enguany serà la catorzena calçotada des de que disposo informació gràfica. Si algú té més informació que parli, que jo l'escoltaré. 

La calçotada més matinera va ser l'any 2003 que es va celebrar l'1 de març i la més tardana, l'any 2007, el 19 de maig. Tret del 2005 i del 2010 que es van celebrar a l'abril i la del 2007 al maig -com ja havia dit- totes les altres han estat el mes de març els dies 1, 13, 16, 17, 18, 21 (2 cops), 23, 25 i 28. I ara el 22. 

2002. 23 de març.


2003. 1 de març. Després de Carnaval.


2004. 21 de març

2005. 10 d'abril


2006. 18 de març


2007. 19 de maig



2008. 21 de març


2009. 28 de març


2010. 18 d'abril


2011. 13 de març


2012. 25 de març


2013. 17 de març


2014. 16 de març










dimecres, 21 de maig de 2014

palmarola.cat, tot sobre el cognom

La pàgina web palmarola.cat ha estat remodelada. Tot i així, no veureu cap canvi si consulteu l'adreça palmarola.cat pendent d'estar en situació de traslladar el domini a un altre servidor.
Si voleu veure els canvis podeu entrar a cronovies.cat i constatareu el nou disseny. Quan sigui factible, cronovies.cat l'ocuparà el Cronovies.
La nova pàgina del cognom és molt més actual i en format blog. El contingut és el que tenia abans, actualitzat, però amb noves incorporacions com les que es refereixen a la Casa Modernista Joan Palmarola (l'avi) o els articles d'ell a la Revista Joventut.

Enllaç on veure el nou disseny: cronovies.cat

divendres, 25 d’abril de 2014

En Pere i la Montserrat Fontanals de Ciutadella

Ja sabeu que vàrem estar a Menorca aquesta Setmana Santa. Com érem a tocar de Ciutadella em vaig interessar per on vivien Pere Marquès i la Montserrat Fontanals.

Per a qui no ho conegui, en Joan Gol, cosí de l'avi Juli Creus, estava casat amb Maria Assumpta Fontanals. Mort Joan Gol, Maria Assumpta Fontanals va marxar a Ciutadella on vivien les seves nebodes Maria Rosa i Montserrat Fontanals Siscart, filles del seu germà Josep. Montserrat Fontanals es va casar amb en Pere Marquès que tenia una botiga de queviures al carrer Calvo Sotelo, 54. Posteriorment, el carrer va canviar el nom a Camí de Maó.

Amb ells hi vam tenir una relació molt propera fins al punt que els Gol-Fontanals són padrins d'en Josep Maria i d'en Jordi.

Volia anar a aquesta adreça per conèixer on vivien en la creença de que tots havien mort. Un dels darrers cops que vàrem parlar amb els veïns de sobre de casa dels avis d'Arenys, amb qui tenien molta relació, ens van assegurar que la Maria Rosa i en Pere eren morts i que la Montserrat els hi semblava que també.

Vaig fer la foto de l'edifici del nombre 54. Una casa-botiga molt estreta a la que em vaig apropar per adonar-me des del carrer que era profunda i que tenia una escala a l'esquerra que accedia a l'habitatge. Justament a l'entrada, piles d'enciclopèdies i llibres com si algú tingués pendent recollir-los. Hi havia una sabateria a la vorera d'enfront i se'm va ocórrer d'anar a preguntar per la botiga de queviures ja que era més fàcil que esperar que coneguessin els seus propietaris.
Vaig enraonar amb una dona que, per sorpresa pròpia, els coneixia i em va comentar que en Pere i la Montserrat vivien. En Pere feia anys que estava ingressat a l'Hospital de Ciutadella -una mena de residència de gent gran- afectat d'Alzheimer i que no coneixia a ningú, ni a la seva dona. També em va comentar que la Montserrat passava de quan en quan per la sabateria a saludar-la i que ja no vivia a la casa-botiga del 54 perquè l'hi va caure una biga i era un perill. No sabia l'adreça on vivia ara. Sembla que va amb bastó però encara se la veu bé. Vaig deixar córrer seguir la investigació: condicionava altra gent.

dimecres, 19 de març de 2014

Novetats sobre el besoncle Josep Maria

Vaig estar parlant telefònicament amb una néta del besoncle Josep Maria. El que va marxar als Estats Units i que n'estàvem gairebé convençuts que no tenia descendència. Aquesta néta viu a Puerto Rico i es diu Rachael. No penseu que és família tan allunyada. És com la Paula Alonso en relació a possibles fills de cosins de la Núria. D'aquesta forma ja hem trobat família a Xile, Venezuela i als Estats Units, i és que la mare tenia molts cosins escampats pel món dels que no teníem ni idea. Si a això afegim els de la banda Creus, tenim mig món connectat a l'ADN.

He estat actualitzant la informació al blog dels Requesens però per als mandrosos indicaré a continuació el paràgraf de la informació més rellevant.

Diu així:
José María va tenir una vida més atrafegada i potser no tan agraïda. Els primer anys, com a mínim. El 1919 va marxar a Cuba aconsellat per la seva mare. Tenia 18 anys. Allí es guanyava bé la vida ja que era un país pròsper basat, gairebé, exclusivament en el sucre que li va permetre poder fer uns estalvis. Però l’any 1920 es va produir una brusca caiguda del preu del sucre que va provocar un crac bancari i la fallida de les institucions financeres cubanes. Els estalvis es van fer fonedissos i ell es va trobar sense feina i sense diners. “Esa tierra se ha convertido para mi en una prisión” deia als seus germans que vivien a Xile. Es va allistar a l’exèrcit però un decret va abaixar el sou “desde el coronel hasta el último soldado y aquí fue Troya”.

Salomón també hi va ser. Va trobar feina en una joieria però l’esclat de la crisi el va fer decidir de tornar a Barcelona. Només s’hi va estar sis mesos. Mai li va contar a la mare la realitat del seu germà.

José Maria va demanar ajut econòmic als seus germans “xilens” per marxar amb ells. Si va arribar a anar a Xile, o no, es desconeix. La seva pista la perdem fins quatre anys més tard -1926- que la seva mare escriu al Consulat d’Espanya a Manila per tenir notícies d’ell i l’informen que ha perdut la nacionalitat espanyola per haver-se allistat a l’exèrcit dels Estats Units sense llicència del Govern espanyol. Afegeixen que si vol més informació es dirigeixi al Fort Mac Kinley de Manila. Probablement la seva sort va fer un tomb ja que del 1928 són seves unes fotos, que envia a la mare, d’una elegància extrema amb corbata, jaqueta de tres quarts, barret i guants. Aquestes fotos ja eren de Nova York.


Y ara la informació més recent que hem obtingut:
Darrerament hem contactat amb una néta de nom Rachael que ens ha explicat que als Estats Units va crear una cadena de perruqueries que portaven el nom de Joseph’s. En tenia moltes a Nova York i a New Jersey i el van ajudar a fer una petita fortuna. També, va inventar un sistema per allisar els cabells. Es va casar dues vegades. En el primer casament amb una dona porto-riquenya, de nom Zoilina, va tenir només un fill. En Norman, pare de la Rachael. Després es va casar amb Mercedes que és la parella amb qui va venir a Barcelona a finals del seixanta, visita de la que recordo que el rebien com si fos el Pla Marshall: l’oncle ric d’Amèrica. Mercedes tenia 5 fills d’una relació anterior que van rebre en herència tota la seva fortuna. Els darrers anys de la seva vida els va passar a l’estat de Florida, en el comtat de Broward, Miramar.

Norman, el fill d’en Josep Maria, es va casar tres cops. La primera esposa va morir al cap d’un any i va tenir 3 fills amb cada una de les altres dues esposes.


Si voleu veure un arbre genealògic complet dels Requesens cliqueu aquí

divendres, 7 de març de 2014

Concurs de relats curts

Es torna a parlar de l'informe Trepitja arran d'una nova espifiada del departament d'Ensenyament de Mallorca. No vaig estudiar ni AIXÒ ni el GUAU ni el  CUECE. Seguint parodiant l'Empar Moliner, vaig fer el PRECIO i, encara que escriure no és el meu fort, m'agradaria fer els primers passos en el concurs de relats curts de la COCA CUA. 

Com som tanta família, potser algú de vosaltres em pot ajudar a millorar el text que voldria presentar i, d'aquesta forma, tindria més possibilitats d'aconseguir el premi. Tenim gran experiència solidària ajudant-nos en temes com l'enigmàrius i em comprometo a compartir amb vosaltres el possible premi que tingui.

El text l'he fet inicialment en català i gràcies al Google Translator l'he traduït en un moment. És aquest:

El otro día a cuartos de cinco de la tarde salí a esparcir la niebla cuando de golpe y prorrazo se puso nube y empezó a llover a botes y porrones y a corre-cocida me metí en la primera botica de quevivires que encontré. El dependiente que llevaba unas ojeras muy gruesas me miró con cara de manzanas agrias y me dijo que estaba hasta la cabeza de arriba, hasta los mismísimos pimientos y que aquello no era una honda ni una casa de sombreros.
Le dije que no le supiera grave, que llovía mucho fuerte y ya le compraria un poco de pan de pellizco y un poco de látigo. No entiendo porqué me preguntó si le estaba quitando el número. Me arrancó a rodar, me envió a la quinta horca y me amenazó con hacerme una cara  nueva. Así que piernas ayudadme, ya me ves de rodamundo en una rinconada hasta que salió el Arco de San Martín.


No sé què en penseu de les possibilitats d'èxit que tinc però segur que no guanyem si no el presento.

dimecres, 5 de març de 2014

Sí, sí, fes-me'ls

Tots a Pinedes Altes el proper dia 16 !!!

Apa, que us veig amb cara de gana. Oi que tinc raó? Oi que fa dies que teniu un pessigolleig al ventre que us té intranquils? Res de preocupant. Ja ho sabeu: el mateix de tots els anys per aquestes dates. No té res a veure amb la primavera i és que res pot alterar-nos si encara no hi hem arribat. Ho diuen: la natura és sàvia. I no cal anar gaire lluny per trobar-hi el remei. Què us explicaré que no conegueu! Ja sabeu per on vaig, oi? Ai!, aquella cosa de l'hort que els Oñós ens conreen i després alguns de nosaltres mimem abans de fer-ho al caliu. És màgia! És el toc que necessitàvem per treure'ns de sobre el formigueig que no ens deixa viure.

És, és ... No m'ho facis; no m'ho diguis; ho sé; ho sé, però en tinc tantes ganes que no ho vull pronunciar.  Et veig venir ..., para, para, ...

No ho puc fer d'una altra forma i us ho mostraré com ho veu la nostra grafista d'enguany: l'Eulàlia, que s'estrena amb aires renovats en aquesta tasca. Pareu-hi atenció: és com si l'actor, en moure moltes titelles de fils alhora, ens volgués captivar cap al que es mostra sobre la taula. Totes en el seu lloc per donar-li sentit, sentit als sentits. Una disbauxa de colors i de sensacions que esclaten al cervell per embogir-nos, tot fixant la vista en l'objecte del desig. Gràcies Eulàlia per fer-nos salivar amb la flaire del dibuix. És cruel, però ho acceptem com la penitència que ens mortifica per l'ànsia que ens agita.
També, gràcies Enric! I és que em fas pensar amb els que es passen mesos creant el ninot per fondre'l, en un instant, en les flames de les brases falleres per fer les delícies dels altres.

És, és ... No m'ho facis; no m'ho diguis; ho sé; ho sé, però en tinc tantes ganes que no ho vull pronunciar.  Et veig venir ..., para, para, ...

dijous, 20 de febrer de 2014

Al cap de Creus pel GR 11 (Alt Empordà). Catalunya en deu propostes



El vídeo de l'itinerari "Al cap de Creus pel GR 11 (Alt Empordà)" mostra
l'extraordinari paisatge de cales i racons d'aspecte salvatge i
rocallós d'aquest punt de Catalunya. El vídeo és el primer d'una sèrie
de deu que es penjaran a l'apartat de Rutes del Palau Robert, que porta
el nom de "Catalunya en deu propostes". Deu itineraris que el Palau
Robert considera representatius per conèixer la diversitat paisatgística
de Catalunya.
Un vídeo de Guim Bonaventura i Bou. Palau Robert 2014

dijous, 22 d’agost de 2013

De Requesens, uns besoncles molt aventurers.


Recordeu que fa uns dies parlàvem dels de Requesens d'Amèrica? Havíem descobert descendents dels germans de la nostra àvia Pepita perquè havíem contactat amb una besnéta d'en Salomón María, i un nét i un besnét d'en Jesús. Sempre hem sabut que José María havia anat als Estats Units, en Salomón María a Veneçuela i Jesús a Xile. Potser havíem sentit parlar de l'Agustín que també havia anat a Xile i sempre ens havien dit que eren dotze germans. Oi que sí?

He creat un blog a internet http://requesens.tumblr.com on recullo tota la informació que teníem relativa a la família Requesens i la que m'ha arribat via familiars llunyans d'Amèrica. En aquest blog s'expliquen coses que us poden resultar una novetat i, a més, us facilitarà l'accés a tota la documentació acumulada que està penjada al Flickr i als arbres genealògics que els trobareu a Dropbox. L'objectiu d'haver-lo creat es la de divulgar-ho en el grup Requesens del Facebook per compartir-ho i intentar trobar més familiars llunyans.

Agustín, Jesús, José María i Salomón María, com la nostra àvia, són de Requesens Inglés. Aquests són descendents dels de Requesens Molins, descendents, al seu torn, dels de Requesens Cortadellas. A Sud-Amèrica hi ha molts de Requesens descendents de Jesús i de Salomón. Agustín i José María no van tenir fills, o això sembla. A Catalunya, probablement, no en queda cap d'aquesta branca. Potser podríem ampliar la informació si trobéssim descendents catalans de la Tia Lola o del Salomón. O d'altres de Sud-Amèrica.

De de Requesens en trobareu d'altres branques escampades per tot el món, no directament relacionades amb la nostra. És un cognom noble que té com a figura més notable en Lluis de Requesens (1528-1576) que nascut a Barcelona fou un militar destacat a les ordres de Felip II de Castella que va participar a la repressió dels morescos de les Alpujarras i va ser governador del Milanesat i dels Països Baixos.

Un parell de puntualitzacions a fer: per referir-me al lligam familiar sempre parlo des de la meva posició dins de l'arbre familiar -la mateixa dels meus germans i germanes, evidentment- i he posat els noms en castellà ja que no he trobat cap document, ni escrit entre ells, en català. Segur que a la casa materna entre els germans de Requesens Inglés parlaven català ja que així ho hem conegut per part de l'àvia i les seves germanes.

Finalment, recomanar-vos la carta de José María als seus germans de Xile que revela moltes coses de la seva aventura així com la carta que va rebre la seva mare del cònsol espanyol a Manila.
requesens.tumblr.com

dissabte, 9 de març de 2013

Calçotada 2013

Darrerament no ens hem manifestat gaire en aquest bloc però la calçotada sempre és un bon motiu per tornar-hi. Així que aneu fent un buit als budells que això s'apropa. Diumenge que ve ens hem de tornar a veure a Marmellar, la capital del calçot per excel·lència. Aquest any tenim un nou il·lustrador del cartell. En Josep Maria ens ha delectat amb una creació innovadora que espero que també us agradi.

dilluns, 31 de desembre de 2012

Bon any 2013.
Els grans de raïm, una tradició importada i un brindis a destemps.


Trenta-u de desembre. S'apropa mitjanit, tots davant el televisor o a la plaça Major. On haguem triat, tant se val.
Sonen les campanades. Primer els quarts que ens avisen que en vindran dotze més. Una a una -si les aconseguim escoltar- les acompanyem del gra de raïm corresponent i darrere el dotzè, un crit, un esclat de joia col·lectiva ens porta a aixecar les nostres copes brindant amb qui ensopeguem al costat i li desitgem el millor per a l'any que acabem d'encetar.
Fins aquí, el que s'esdevé habitual.

Ara la part més racional del fet.
¿Som conscients que, quan ens felicitem el canvi d'any, ja han passat els segons corresponents a les dotze campanades? Quan fem el brindis ja són les zero hores i uns quants segons.
Oi que celebrem just el minut 17 i 14 segons? No és el mateix un rellotge de paret que, per notificar-nos quina hora ha sonat (en passat), ens fa comptar campanades. En el cas de l'1 de gener, el que ens motiva és el moment just que hem canviat d'any i, malgrat això, diferim la celebració.
Doncs aquest costum sembla que es va popularitzar per donar sortida al excés de raïm dels agricultors de Múrcia i Alacant, encara que ja es feia a finals del XIX en ambients de famílies acomodades madrilenyes.

Bé, tingueu una bona entrada d'any. Celebreu-ho com vulgueu i quan vulgueu però gaudiu del moment que, com diu la dita, més val un té que dos et daré.